Can Solei és un parc situat al barri de Casagemas, just a tocar el parc de Ca l’Arnús. De fet, com deia fa uns dies, inicialment Can Solei i Ca l’Arnús era una sola finca coneguda com Can Solei.
La finca de Can Solei va ser expropiada per l’ajuntament als anys seixanta i es va obrir com a parc al 1977. Té tres nivells, l’inferior, una mena de jardins amb una font, un petit estanyol, molts arbres i molta tranquil.litat. És el lloc ideal per anar a passejar amb un nadó les tardes d’estiu, o, fins i tot, per a gaudir d’un bon llibre a la fresca. El nivell intermig està ocupat per la gran explanada que dóna accés al parc, una explanada de terra que de tant en tant es fa servir d’aparcament :(, també ocupa aquest nivell l’escola pública Artur Martorell, que ocupa uns edificis que no crec que reuneixin condicions com a escola… Finalment, el nivell superior està format per una gran explanada amb alguns arbres i un espai de jocs infantils. Aquest nivell és el que amb més facilitat es podria unir amb Ca l’Arnús, doncs aquà les dues finques queden gairebé a la mateixa alçada.
Can Solei, amb lo maco que és té moltes coses a millorar. Crec que als jardins de la part inferior s’els hi podria treure més profit, arreglar-los millor i al nivell superior es podrien plantar més arbres i adequar-lo per tal que no trenqui el conjunt amb el jardà de Ca l’Arnús.
Però el pitjor de Can Solei és l’accessibilitat. L’accés des el nivell intermig (on està l’entrada) cap als altres nivells és molt dolent. Per anar a la part superior del parc cal pujar per una rampa amb un fort desnivell i per baixar al nivell inferior la rampa de baixada, de terra amb petits esglaons, no és gens adequada per a una cadira de rodes o per a una persona amb dificultats per caminar. I encara pitjor, durant les hores de classe l’escola impedeix amb una tanca l’accés a aquestes dues rampes i, per tant, l’accés a persones amb minusvalues, o, simplement, amb cotxets de nadons als altres dos nivells. No entenc aquesta imperiosa necessitat de l’escola de barrar el pas per davant dels edificis… No m’imagino al Nen Jesus de Praga tancant el carrer Barcelona, o als Maristes el carrer del Temple o al Cultural el carrer Laietana, simplement perquè és hora de classe. Perquè aleshores es tanca el parc de Can Solei al pas de persones amb dificultats per baixar i pujar escales durant les hores lectives?
Aquesta és la segona de tres entrades dedicades a Can Solei, Ca l’Arnús i el camp de futbol del Badalona. La primera la vaig publicar el dia 2, la segona avui i la tercera d’aquà a un parell o tres de dies.
No sé si m’equivoco, però no és Can Solei, on fa una pila
d’anys, cap allà el 1989, van fer el festival “Blues and Rhythms”?
Si és aixÃ, tinc un bon record dels vespres i nits del juliol, on
van cantar el Tony Rice, Ben E. King, Screaming Jay Hawkings, …
Com passa el temps!
Hola, ja sé que això que escric no té res a veure amb el tema de què es parla, però estic buscant desesperadament información sobre l’edifici antic que segurament treurà n de la platja del Coco de Badalona, es un edifici molt gran, m’agradaria fer-li fotos i saber què va ser en la seva època y com es deia. MOltes grà cies.
En aquest article hi ha un cert desconeixement historic de la història del Parc de Can Solei i de l’escola Artur Martorell a partir de 1970, en especial als temps del que nosaltres anomenavem “resistència antifranquista”. No dic més coses, no vull explicar “las batallitas del abuelito”, però, Déu méu! què fà cil és perdre la memòria històrica. Però, després de tot, què importa! Ja tot és només com gotes d’aigua que es van perdre a la pluja, com diria el meu amic, el replicant de Blade Runner…
A veure, no pretenia fer una aproximació històrica a Can Solei, només comentar una realitat. Ja m’agradaria, Josep Maria, que expliquessis alguna d’aquestes “batallitas del abuelito”, sempre va bé conèixer el passat, però crec que no cal viure del passat. I per molt que pogués significar l’escola Artur Martorell, no té sentit, ara mateix, que estigui dins del parc. Cal que coneguem la història, estic d’acord, però no podem viure de la història.