Dts 26 Gen 2010
Fa temps que toca canvi d’ulleres. Les últimes (no per a mi) que vam comprar a casa les vam anar a buscar a Gafas Completas. Una mica atapeït de gent (i de gent cridanera i amb manifestes oportunitats de millora en matèria de civisme), però amb moltíssimes ulleres on triar i un tracte molt amable. Però, és clar, Montigalà a alguns ens agafa lluny, així que vam decidir anar a l’Òptica Hispano.
Com que realment fa molt de temps que duc les actuals ulleres, vaig demanar que em mesuressin la graduació de nou. A casa tenim la teoria que era perquè anàvem vestits una mica d’estar per casa: descamisats i amb bambes, enlloc de fets un pinzell. Sigui per això o no, no em va agradar el to condescendent amb què se’m van adreçar. Entre d’altres coses, hom espera que li preguntin quina graduació porta ara, si és de miopia o d’astigmatisme, o quants anys fa que un porta ulleres. En canvi, em van preguntar si tenia mal de cap, una pregunta rellevant quan et fas les primeres ulleres, però bastant superada quan un fa trenta anys que en duu.
La tria d’ulleres no va anar molt millor. Un té gustos clàssics, què hi farem. I si fossin uns mitjons, que pràcticament no es veuen, hi ha més marge. Però essent la cara, un tendeix a fer-se fort en les seves preferències. La persona que ens va atendre insistia, també de forma condescendent, en què era el que ara es duia o, millor dit, s’havia de dur. O això, o unes ulleres que semblen de iaio
. Una gran estratègia per a convèncer algú que ja t’ha dit que té gustos conservadors i que li ha semblat que això de iaio
tenia un cert to pejoratiu.
Fins aquí, les meves sensacions. Totalment subjectives i personals i, per tant, amb la relativa importància que puguin tenir. El que continua, però, són els fets tal i com van passar.
Davant la inflexibilitat del venedor en oferir-nos res més que ulleres “modernes” o “de iaio” vam decidir plegar veles i “pensar-nos-ho”.
— Et cobraré 4€ per la visita — ens va dir qui ens despatxava,
— Ah, molt bé — vam respondre nosaltres. Potser haurien d’haver avisat, vaig pensar jo, normalment no t’ho cobren enlloc, també vaig pensar, però al cap i a la fi és un servei que t’han donat i que, a més, a mi m’anava bé perquè la darrera optometria devia tenir 7 anys.
— Aquí tens el rebut.
— Pots apuntar-me, sisplau, la graduació que m’heu trobat?
— No, això no ho fem.
— Perdó!?
— No, que no t’ho puc donar
— Però… jo t’ho estic pagant!
— No pateixis, això queda al nostre arxiu i, quan tornis a fer-te les ulleres, et descomptarem els 4€ del preu final de les ulleres
— Ja… però… si jo et pago uns diners… vull una cosa a canvi, i la vull en el moment de pagar, no en un futur hipotètic.
— Doncs jo no et puc donar la graduació
— Doncs em temo que jo no et puc donar 4€
— Ah… espera que ho consulto
Al final, i per a la nostra sorpresa, Òptica Hispano va decidir no cobrar-nos els 4€ i, evidentment, tampoc donar-nos la graduació. En el moment que vam decidir que no compràvem les ulleres, ja estava clar que nosaltres no tornaríem a l’òptica ni en una setmana ni en un any, però això no treu que sí que estàvem disposats a pagar per aquesta graduació: 4, 5, 10€ o el que ens haguessin demanat. A canvi, van preferir perdre-hi temps i diners i no donar-nos els resultats.
A casa se’ns escapa la lògica d’aquesta situació. El que no se’ns escapa és que no tornarem a posar els peus a Òptica Hispano.
