Transport públic: sense comentaris

Preus, percentatge d’augment respecte l’any anterior i IPC de l’any anterior.
Any Preu T10 Variació any anterior IPC any anterior Diferència
2002 5,60
2003 5,80 3,57% 4% -0,43
2004 6 3,45% 2,6% 0,85
2005 6,3 5% 3,2% 1,80
2006 6,65 5,56% 3,7% 1,86
2007 6,9 3,76% 2,7% 1,06
2008 7,2 4,35% 4,2% 0,15
2009 7,7 6,94% 1,4% 5,54
2010 7,95 3,25% 0,8% 2,45
2011 8,25 3,77% 3,3% 1,47
2012 9,25 12% 3% (estimat 2011) 9!

La T10 és la tarja de transport que fan servir habitualment els treballadors per a desplaçar-se a la seva feina. Anada i tornada: 10 viatges per setmana. No surt a compte la T-mes ni la T-trimestre. És una massa de gent molt important, per això és el títol més usat. I cada cop més castigat.

Enllaços:

Els aparcaments reservats per a minusvàlids seran de pagament.

No és el fet en sí, prou greu com per comentar-lo si no el comentari del senyor Albiol el que m’ha fet sortir del meu ensopiment:

Tenir problemes de mobilitat no significa ser pobre.

Potser algú hauria d’explicar a aquest senyor que les persones amb dificultats de mobilitat tenien aquestes places gratuïtes perquè no tinguin diners, si no perquè per ells és una necessitat que, afortunadament per nosaltres, altres (com el senyor Albiol) no tenim.

Tinc la sensació de que des de que és l’alcalde de la ciutat el senyor Albiol pateix d’una mena d’incontinència verbal (i twittera) que s’hauria de fer mirar. Però potser és que abans no li feia tant cas…

I recordar als senyors de PSC, CiU i ERC que al passat mandat van crear una nova web municipal que es va fer sense tenir en compte les necessitats de les persones amb discapacitat. Si ara els hi preocupen aquestes coses, ja cal que comencin a predicar amb l’exemple!

Més informació:

Policia de barri

Dilluns l’ajuntament de Badalona va presentar la nova policia de barri. Aquesta nova unitat de policia reparteix a 24 agents en 12 zones, amb una presència de poc més de 10 hores al dia: de 8.15 a 18.30 hores.

Tot i que la idea em sembla bona, trobo que el nombre d’agents destinats i les àmplies zones que han de cobrir faran que aquests agents no s’arribin a veure com veritables policies del barri. En qualsevol cas, dubto que realment serveixin per donar més sensació de presència policial.

Bé, ja veurem, jo només espero veure’ls per la plaça de Les Gavines algun dia.

Més informació:

I jo que crec que tot és més senzill…

Badalona experiment o punta de llança? O potser cap de les dues coses? Sincerament, estem donant-li voltes a coses que si bé són importants pel conjunt de la societat catalana, cal preguntar-se si la majoria dels badalonins ho viuen de la mateixa manera.

Diumenge, a La Plana, als actes no institucionals de celebració de La Diada, érem unes 300 persones en una estimació que m’atreveixo a dir que és optimista. A la majoria dels badalonins, als votants del PP de tota la vida i a molts dels votants del PSC, La Diada ni els interessa ni els importa. Bé, sí, els interessa quan poden fer pont. És una llàstima, però és la realitat.

I quant a l’idioma… Quin percentatge de badalonins ni parla ni escriu el català i ni tant sols els importa?

Els regidors del PP s’estan movent molt. De fet la feina que està fent el PP a peu de carrer sembla la continuació del que feien abans de les eleccions. Utilitza molt bé la propaganda combinada amb actuacions reals. I no sembla que els hi vagi malament. I mentre l’oposició sembla actuar de cara a una galeria gairebé inexistent, el PP va fent una política que sembla agradar.

Bé, segur que m’equivoco, però jo diria que ni experiment ni punta de llança. Ens agradi o no, més aviat un toc de realitat badalonina.

I un detall més. Dubto que la política del PP de Badalona es pugui extrapol·lar a més de dos o tres municipis catalans.

Actualització 13/9/11:
A veure, és evident que el PP està fent política local i nacional. La meva impressió (pel que sento bàsicament al meu carrer) és que a la gent la política nacional li preocupa menys que la local i, per tant, si localment funciona, no importa si diu segons quines coses. A Catalunya el nacionalisme està més arrelat que a Espanya i per tant la política local gairebé sempre té una component nacional/ista (evidentment catalana). Aquesta component és la que s’ha tret de sobre el PP badaloni i crec que hi ha una part important de la ciutadania a la qual li resulta indiferent. El PSC era més nacionalista (i d’aquí el fet que la bandera espanyola es retirés per la diada malgrat la llei) i mentre el PSC feia bona política local als badalonins no els importava. Quan el PSC ha començat a donar mostres d’esgotament del seu projecte els badalonins no han tingut cap problema en buscar una altra opció política, independentment del seu tarannà nacional.

A l’oposició el barallar-se per una bandera més o menys no els hi donarà més vots. A canvi, el frontisme davant un PP que sembla preocupar-se per la política local només farà que donar forces al PP.

No dic que no s’hagin de defensar les idees nacionalistes a Badalona, però cal fer-ho amb una mica més de ma esquerra de la que ha demostrat l’oposició aquests dies.

Badalona no és un laboratori: és una punta de llança

Amb pocs dies de diferència, l’Oriol Lladó — Badalona, escenari d’un nou experiment — i el Marcel Mauri — Comencem a tenir la sensació que Badalona ha esdevingut un laboratori — han apuntat ambdós l’aparent però cada cop més evident divergència de comportament entre el Partit Popular de/a Catalunya i el Partit Popular a Badalona: mentre els primers opten per la centralitat o la moderació des de la fermesa dels seus principis, els segons, amb Xavier Garcia Albiol al capdavant, opten per portar els seus principis a la primera línia de la seva política, deixant el consens enrere.

Comparteixo les anàlisis — m’ha agradat especialment la de l’Oriol Lladó — i crec que són no només pertinents sinó qüestions a no perdre de vista en els propers mesos.

Tanmateix, no puc sinó discrepar de titllar la situació a Badalona de laboratori o d’experiment. En termes temporals, quan un experiment s’allarga en durada i amplitud, del que parlem no és ja d’un experiment, sinó de la implantació d’una mesura (una vacuna, un programa espacial… o una política).

Donem-li la volta a les coses.

Xavier Garcia Albiol no és l’enfant terrible ni de l’Alicia Sánchez-Camacho ni del Mariano Rajoy. Xavier Garcia Albiol és, en l’àmbit de la política municipal, un dels polítics més importants que té ara el PP a l’estat espanyol. Sempre que diem que Badalona és la 3a ciutat catalana per població, oblidem que ocupa el lloc 23 de l’Estat d’una llista de 8.116 municipis i per davant de moltes capitals de província.

Hom pot compartir o no les idees i la manera de posar-les en pràctica de Xavier Garcia Albiol, però més enllà dels estirabots habituals en els polítics a l’oposició o en els polítics en campanya, Xavier Garcia Albiol està demostrant que de Política en sap i molt, que sap parar l’orella tant al carrer com als passadissos de la política macro. Xavier Garcia Albiol fa temps que va deixar de ser un experiment de laboratori, i des que va guanyar les eleccions — si no abans — que està posant en pràctica la seva política, pensant en gran: una punta de llança que s’obre pas entre maneres de fer del passat.

Mentre això passa, la resta de partits a Badalona segueixen lamentant-se dels experiments que poden sortir malament i del mal que poden fer; segueixen pensant en una política en petit, domèstica, la que es pot cuinar al Círcol mentre es juguen deu duros a la botifarra o al dòmino.

Deia Arthur C. Clarke que qualsevol tecnologia prou avançada no es pot distingir de la màgia. En la meva opinió, Garcia Albiol sembla experiment o un laboratori perquè la resta de partits encara treballen des del seu taller artesà de tota la vida. I això pot agradar més o menys, però minimitzar-ho o trivialitzar-ho és despistar el personal.

NOTA: sembla ser que el meu apunt es pot entendre en clau nacionalista. Només vull aclarir que no era aquesta la meva intenció, sinó que jo parlava de punta de llança d’una manera de fer política, en general.

Les línies vermelles de Ferran Falcó

Durant la campanya electoral a les municipals de 2011, Ferran Falcó va insistir constantment a dibuixar una línia vermella: a una banda hi havia els partits que, tot i les diferències ideològiques, no jugaven amb la xenofòbia i el racisme, no mercantilitzaven políticament alguns complicats problemes d’integració a Badalona, o sostenien les afirmacions sobre delinqüència amb dades i més dades; a una altra banda, havent-la traspassat (o transgredit) hi havia el PP de Xavier Garcia Albiol. A la campanya tot s’hi valia, menys traspassar la línia vermella. La línia vermella era sortir-se de les regles del joc i, en conseqüència, quedar-ne fora.

Ara, Ferran Falcó torna a afirmar que Garcia Albiol ha traspassat de nou unes línies vermelles i que, de tornar a passar, tindrà resposta al consistori, previsiblement en forma de moció de censura.

El problema amb les línies vermelles és que, un cop traçades, ja no s’esborren, no desapareixen, queden en l’imaginari popular traçades a foc perquè, sovint, són les mateixes línies vermelles que molts ja ens havíem traçat a títol personal.

Acabada la campanya i amb els resultats de les eleccions a la mà, Ferran Falcó oblida que hi havia línies vermelles traçades i deixa que Garcia Albiol sigui alcalde de Badalona. Amb aquest gest, Ferran Falcó no esborra les línies vermelles traçades, sinó que les traspassa ell mateix. És el que tenen les línies vermelles: són tan fines que no pots passejar-t’hi per sobre eternament; o ets a un costat, o ets a l’altre.

Personalment celebro que el Ferran Falcó torni ara a traçar línies vermelles: això sempre ajuda a veure qui està de quina banda.

8

Aquest matí, quan he obert el correu (ahir no ho vaig poder fer) m’he trobat amb un munt de missatges de Facebook. Estranyat he obert un i he vist amb una certa sorpresa que era del compte que tinc com a Badalona bitàcola i que era una felicitació per l’aniversari de Badalona bitàcola.

Sí, se m’havia passat l’aniversari del blog! 🙁 I és que des de fa ja algun temps no puc dedicar tot el temps que abans li dedicava. Però bé, aquí estem i no tinc intenció (tot i que en alguna ocasió si m’ho he pensat) de deixar-ho córrer. No de moment.

Bé, 8 anys de Badalona bitàcola. 1231 entrades (que es diu ràpid però que costen d’escriure!) i 2815 comentaris. Seguim!

Per què ha guanyat el PP a Badalona?

Sentia avui l’entrevista que Revista de Badalona l’ha fet a en Xavier Garcia Albiol i sentint-lo dir que han guanyat perquè han sabut arribar a la gent, pensava: no, no és això.

Crec que en Ferran Falcó ho explica millor: ha guanyat el PP perquè la gent volia un canvi i només el PP era la garantia d’aquest canvi. No ho era CiU perquè ja havia pactat abans amb el PSC, i no ho eren tampoc ni ICV ni ERC pel mateix motiu. No ens enganyem, no és l’únic motiu, però sí té un pes important. A l’entrevista que li feien dimarts a Ferran Falcó a RAC1 ho explicava prou bé.

Però, com deia, el PP no ha guanyat tant sol pel desig de canvi. També ha guanyat pel discurs xenòfob, per les visites contínues als barris més desfavorits de Badalona, per la campanya en contra de la resta de partits

I és que el PP de Badalona ha tingut dues campanyes electorals, la seva pròpia i la de la resta de partits. Recordo haver-me queixat en més d’una ocasió, que el senyor Serra es dediqués als debats electorals a insultar a l’Albiol i a dir lo bé que ho havia fet el PSC. A canvi l’Albiol es dedicava a deixar anar propostes, creïbles o no, però propostes a la fi. I altres, que parlaven de fer-lo plegats, insistien en deixar fora a l’Albiol, en un “tots” on no tots tenien cabuda. Al final, malauradament, han estat ells els que s’han quedat fora. Ironia del destí? O dels votants?

Però no n’aprendrem, no. El lider de ERC continua menyspreant al guanyador de les eleccions i a tots els seus votants – una gran manera de fer política positiva -, el PSC no fa autocrítica, ICV s’apunta a fer de crossa del PSC, potser pensant en un futur, i CiU, CiU torna a equivocar-se acceptant una regidoria amb la que poca cosa poden fer i que pot ser un llast per a la seva estratègia d’oposició.

I així ens va.

Per acabar dues lectures molt recomanades: