Fa dies que vull escriure un parell d’entrades que no acabo de fer perquè tinc por d’explicar-me malament i no fer-me entendre. Ho intentaré, però.

La campanya electoral a Badalona – precampanya o alguna cosa així en teoria, campanya en la pràctica – està agafant un vessant negativista que no m’agrada gens. El previsible tots contra l’Albiol s’està convertint en una mena d’obsessió que de vegades s’assembla malauradament al conte del pastor i el llop.

“Compte! Què ve l’Albiol!” Semblen dir els nostres polítics i al igual que l’Albiol ens vol “alliberar” dels gitanos romanesos, la resta de polítics locals s’entesten en la necessitat d’”alliberar-nos” del “pérfido Albiol”.

I així sembla que les propostes dels nostres polítics es basen en portar la contrària al que diu l’Albiol, fins al punt que alguns veïns han pres nota i (m’ho acaben d’explicar ara mateix) farts de ser ignorats per l’ajuntament s’han proposat parlar-lo amb el Xavi a veure si així aconsegueixen que des de l’ajuntament aquell que els hi ha de donar una resposta desperti.

Cadascú és lliure d’actuar com cregui convenient, però demonitzar al PP (i massa sovint també als seus votants) no és fer una Badalona per tots i totes, ni una Badalona integradora, ni una Badalona cohesionada. Si el primer en descohesionar la ciutat és l’Albiol, massa sovint sembla que la resta de partits lluitin per no quedar-se enrere. I, la veritat, no hauria de ser així…

Però és que, a més, les probabilitats de que l’Albiol pugui ser alcalde són tirant a nul·les (si hem de fer cas a CiU i al PSC que són els únics que el podrien fer alcalde) i el més probable és que tornem a tenir un govern de coalició, PSC + CiU + ERC? Sent així, a què preocupar-se tant dels exabruptes de l’Albiol? El que els ciutadans necessiten són propostes constructives i no crides a la por.