De La Vanguardia de fa uns diesi: Badalona prohíbe abrir mezquitas y locutorios durante un año.

La notícia té diverses interpretacions — positives i negatives, com sempre — i es fa difícil fer-ne una valoració global i objectiva.

Per una banda, és positiu que no es vulguin fer les coses a base de posar-hi pegats, improvisant, pel que una normativa tant pels usos religiosos dels locals com fer endreçar els usos comercials dels locutoris és, més que correcta, totalment desitjable. Una legislació permet, tant a qui vol iniciar una activitat com qui se’n veurà afectat, tenir un marc al qual referir-se.

Per una altra banda, però — i aquí centro el tema en l’etern debat de les mesquites —, dóna la impressió que estem evitant, una vegada més, agafar el toro per les banyes i entrar a matar. Els 10.000 musulmans que viuen a Badalona — que probablement siguin molts més i no surten a la llum per qüestions òbvies — representen un 5% de la població de la ciutat. Minoria o no, són ja un percentatge prou significatiu, molt més significatiu, segurament, que els usuaris habituals del Picarol, on hom pot veure pel·licules d’estrena, el mateix dia de l’estrena, i triar lloc tot i arribant l’últim.

Voler arribar a una entesa i que es reflexi en un ordenament jurídic és un bon camí. Oblidar que l’octubre és el Ramadà i que per a això falten dos mesos — i no un any, com expressa la moratòria de l’Ajuntament — no són maneres: de mentres, el debat sobre els drets dels musulmans a tenir un lloc de culte i els drets dels veïns a tenir-lo o no prop de casa s’eternitza, es ramifica i, sempre, sempre, s’intoxica.