Avui us explicaré una història.
El batlle d’un poble de no importa on, va decidir un dia que no es podia aparcar a cap carrer del poble. Ràpidament els serveis municipals van posar senyals de prohibit aparcar a tots els carrers del poble i la grua municipal (comprada per a l’ocasió) va començar a endur-se els cotxes aparcats a qualsevol carrer. De tots? No, només un carrer tenia sempre cotxes aparcats, tot i que els serveis municipals no s’havien oblidat de posar el senyal corresponent. Quan els veïns li preguntaven a l’alcalde que perquè hi havia cotxes aparcats a aquell carrer, ell sempre responia: “Cal ser tolerants”. Però, curiosament, a la resta de carrers la grua actuava sense pietat.
Un dia l’alcalde va decidir que a un altre carrer del poble es podria aparcar. I sense treure els senyals, la grua va deixar d’actuar a aquell carrer.
Unes setmanes més tard, l’alcalde va decidir que en aquell primer carrer on es podia aparcar ja no es podria aparcar més. I va arribar la grua i es va endur tots els cotxes. Quan els veïns van protestar l’alcalde els hi va dir: “Allà està prohibit aparcar. Perquè protesteu?”
Us podeu imaginar la continuació. On es podia o no aparcar va acabar sent una loteria. Ningú no sabia mai on estava o no “tolerat” aparcar, tot depenia de l’humor de l’alcalde.

No vull continuar. Només dir que no entenc perquè s’apliquen aquestes curioses polítiques de tolerància. Si es pot, es pot i així ha d’estar senyalitzat i si no es pot, no es pot i també ha d’estar adequadament senyalitzat. Tot el que sigui prohibir però “tolerar” s’acaba convertint en una arbitrarietat i l’arbitrarietat no és precisament, una característica de la democràcia.

Nota: Aquesta història és inventada i no vol més que ser una caricatura de la realitat, no només de Badalona, sinó també de moltes altres ciutats del nostre país.