Ahir el Punt publicava un article titulat El PP de Badalona fitxa Miquel Jurado, el president de l’entitat veïnal de Canyet, com a número 5 on es parla de la llista (de moment provisional) electoral del PP de Badalona. L’Andreu Mas, ja ha fet una entrada al seu blog sobre el tema (Jurado i el partit no tradicional), com sempre força interessant i on toca, potser massa de rebot, el que jo crec que és un punt molt important d’aquesta candidatura: el PP s’està farcint de persones populars a barris tradicionalment socialistes.

L’estratègia del PP és clara, ja tenen un nombre de vots considerable d’una part de badalonins que semblen molt fidels (cal recordar que són la segona força en nombre de vots a Badalona) i van a buscar vots allà d’on més poden treure: dels barris on hi ha més votants. El que se’m fa més difícil d’entendre és el que troben aquestes persones en el PP. És ben cert que el PP fa temps que va agafar un to populista i que ha aprofitat qualsevol ocasió per fer la seva particular i peculiar campanya, però tot i així no sembla el PP el partit polític que agafar de referència en les lluites veïnals.

O potser, sí. Potser el PP està recollint els fruits, no dels seus encerts, sinó dels errors dels governants de la ciutat, PSC i ICV fonamentalment. Les associacions de veïns estan en una situació més aviat patètica, en gran part propiciada pel que sembla una deriva política força acusada. I és evident que a alguns barris badalonins hi ha problemes de convivència que els nostres polítics o han ignorat o han preferit ignorar abans de buscar solucions, sens dubte difícils de trobar. Algú ha de posar fil a l’agulla per tal de trobar (ja no és temps de buscar) solucions i, de moment, el govern de la ciutat s’ha mostrat incapaç de fer-ho.

Potser les solucions ja estan en marxa i necessiten temps (o potser no), però el PP juga amb l’avantatge de la memòria a curt plaç, aquella que fa que els nostres polítics s’animin a inaugurar de tot poc abans de les eleccions, encara que faci mesos que estigui funcionant…

Per cert, en Sergi Caravaca també parla d’això al seu blog: Cop de timó