Hi ha penjat aquests dies al pont de l’autopista que passa per sobre de Martí Pujol un cartell dels veïns del barri del Sant Crist defensant el nou Corte Inglés, les zones comercials i el sursum corda.

Mai plou a gust de tots. El que està clar és que n’hi ha que fan més soroll que d’altres però, al final dels finals, un home, un vot 😉

Aquest és un tema recurrent i que ja s’ha debatut en aquest fòrum a bastament, i és el dels deures dels gossos (o dels seus propietaris) a la via pública i la dels drets dels vianants enfront aquests animals.

Doncs bé, després d’una vesprada mogudeta ahir per culpa d’un gran nombre de cans deixats de la mà de Déu (i del seu propietari) al llarg de tota la Rambla, m’he disposat a informar-me sobre el tema legal en qüestió canina.

Perquè sempre, sempre, sempre, els vianants hem de suportar el mateix recull de lladrucs dels gossos, acompanyats del recull de frases estúpides proferides pels amos dels mateixos. A saber:

• Si no fa res
• Tranquil, que no mossega
• Que exagerat!
• És que no és un amic dels animals
• [us animo a continuar la llista]

Doncs bé, sí, sí que fa, a mi em fa, em fa por. I sí que mossega, de vegades sí i de vegades no, però hi ha una probabilitat no nul·la que ho faci i no vull posar-ho a prova. I no, no exagero. I sí, sí que sóc amic dels animals, sobretot dels pretesament racionals.

Així, doncs, la ORDEN de 14 de junio de 1976, por las que se dictan normas sobre medidas higiénico-sanitarias en perros y gatos de convivencia humana, diu:

Art. 5.º En las vías públicas los perros irán obligatoriamente provistos de correa o cadena y collar con la medalla de control sanitario, y llevarán bozal cuando la peligrosidad del animal o las circunstancias sanitarias así lo aconsejen.

Art. 6.º Como medida higiénica ineludible, las personas que conduzcan perros dentro de las poblaciones o por vías interurbanas impedirán que éstos depositen sus deyecciones en las vías públicas, jardines y paseos y, en general, en cualquier lugar destinado al tránsito de peatones.

Art. 10. Queda terminantemente prohibido el traslado de perros, en los medios de transporte público, en los lugares destinados a los pasajeros. En su caso, el transporte se efectuará en lugar especialmente dedicado a este fin con los dispositivos pertinentes, en condiciones higiénico-sanitarias adecuadas, e impidiendo que los animales causen molestias a los pasajeros. […]

Art. 11. Queda absolutamente prohibida la entrada y permanencia de perros en restaurantes, bares, cafeterías y similares y, en general, en toda clase de locales dedicados a la fabricación, venta, almacenamiento, transporte o manipulación de alimentos.[…]

Art. 12. En las piscinas públicas y en las playas, tanto en zonas de uso general como en las zonas de uso privado de establecimientos turísticos, queda terminantemente prohibida la circulación o permanencia de perros u otros animales durante la temporada de baños.

Art. 19. Las personas mordidas por un perro darán inmediatamente cuenta de ello a las autoridades sanitarias. Los propietarios o poseedores de perros mordedores están obligados a facilitar los datos correspondientes del animal agresor, tanto a la persona agredida o a sus representantes legales como a las autoridades competentes que lo soliciten.

Crec que no cal ser tan papista i no advocar pel compliment de la llei perquè sí, sino advocar per una convivència civilitzada. Però quan hi ha gent – tampoc tots – que fa servir la paraula tolerància com millor li va, el que llavors toca és tenir la llei a mà, i la llei diu que els gossos, al carrer, han d’anar lligats, i que el vianant, les persones, són abans que els gossos.

Tot i que es refereix a la capital del Barcelonès, la Guia de la Barcelona insostenible, publicada per Ecologistes en Acció, denuncia una sèrie de “qüestions que posen en evidència la insostenibilitat d’aquesta ciutat” i, afegeixo jo, també de tota l’àrea metropolitana.

Respecte a l’estructura d’aquest treball, no calen gaire explicacions: es tracta simplement d’un seguit d’articles monogràfics. Encara que cadascun es pot llegir d’una manera totalment independent, els hem agrupat en dos blocs per tal de presentar el material d’una manera més ordenada

Copio, a continuació, el sumari de la guia:

La transformació economicourbanística, les grans infraestructures i la situació territorial

El creixement de l’àrea metropolitana
Expansió immobiliària. Especulació
El consum i els centres comercials
El turisme
La ciutat dels negocis i les oficines
El Fòrum
Gratacels. Arquitectura, negoci i espectacle
La transformació del Poblenou
El model econòmic i territorial. L’Euroregió i les grans infraestructures
El tren d’alta velocitat
L’ampliació del port
L’ampliació de l’aeroport
La destrucció del Delta. El Baix Llobregat
Les platges. Els ports. L’artificialització del litoral
El Besòs
Collserola
El túnel d’Horta
El Vallès

Els problemes del metabolisme urbà, la mobilitat i l’ús social de la ciutat

Consum energètic
La central tèrmica del cicle combinat del port
Residus
Ecoparc del Mediterrani
Aigua
Contaminació atmosfèrica
Contaminació acústica
Cotxe i mobilitat urbana
Bicicleta
Mobilitat interurbana
L’espai públic
Espais verds i arbrat. La ciutat com a illa de calor
L’habitatge
Pobres. Exclusió social. Immigració
Incivisme
Participació ciutadana
La petjada ecològica de la ciutat de Barcelona

[via Canal Solidari]

Aparcar a Badalona – i a qualsevol altra ciutat de per ací – és certament complicat. Ens parlen de mobilitat i Setmanes de la Mobilitat i altres històries per l’estil. La qüestió, però, és si tot plegat és honest, honest de veritat.

Vaig pel carrer i veig incontables guals. Molts d’ells amb els senyals de gual tan i tan descolorits que apenes si es pot endevinar quin període horari cobreixen. Aviat hauré de baixar del cotxe i palpar el senyal per a, gràcies al relleu de la xapa, saber què hi diu.

Em temo que alguns – molts? – d’aquests guals no deuen estar actualitzats, o dit d’altra manera, que algú té moltes penques de mantenir un senyal de prohibit aparcar sota pena de grua i no en paga la pertinent taxa.

El millor de tot és que, segurament també, quan la grua s’enduu un cotxe del davant del gual, tinc la sospita que no deuen comprovar-ne l’actualització.

I la pregunta és: hi ha algun lloc on es pugui consultar l’actualització d’un gual? hi ha algun lloc on es pugui denunciar un gual que es manté com a tal quan, en realitat, hauria de donar-se de baixa?

No sé si ha estat per algun comentari que he fet aquí, allà o més enllà, però el cas és que ja han arreglat el rellotge de la RENFE.

I què millor per a inaugurar-ho que fer coincidir el temps, l’espai, el rellotge i el tren: avui, a les 7:30, el rellotge marcava a aquesta hora i el rodalia que m’havia de portar a Barcelona feia la seva entrada a l’andana amb una puntualitat impecable.

🙂

Torno a la càrrega amb la història del meu rellotge de la RENFE.

Ahir, en arribar al vespre a l’estació, vaig veure que havien tapat (embolicat?) el rellotge amb plàstic vermell, senyalitzant, entenc, que el rellotge no va bé – estava completament tapat.

Suposo que això vol dir que s’ha iniciat el llarg però inexorable procés que portarà a la seva reparació o substitució per un que funcioni.

Hi haurà tingut alguna cosa a veure aquesta Bitàcola? 😉

Parada de taxis de davant de la RENFE. Baixo per Marina i quan arribo a Sant Isidre veig que un Taxi treu “el cul” fins pràcticament a mig carrer, el que dificulta el gir dels cotxes que, venint de Sant Isidre, volen pujar Marina amunt.

El Taxi, de fet, està ben posat: a la seva parada. El que passa és que la parada és plena: hi ha dos taxis més i un cotxe dels Mossos d’Esquadra. Els policies no són al cotxe: són al capdavall de Martí Pujol – entenc que en el lloc que els correspon ser a aquesta hora.

La pregunta no és si els Mossos han de ser allà o no, si no si el seu cotxe està ben aparcat. Sé que en situacions d’emergència, els vehicles especials – ambulàncies, policia, bombers, etc. – tenen total preferència i autorització per fer el que sigui i on sigui. El que no sé segur – i llenço la pregunta a la graderia – és si poden aparcar a la parada de taxis, per més policies que siguin i per més de servei que estiguin, i més quan, a aquella hora, la parada està en ple funcionament i els taxis han d’apilonar-se i dificultar la circulació dels altres cotxes perquè s’han quedat sense lloc.

1, 2, 3… ¡responda otra vez!

Dilluns pel matí. Un dilluns com un altre qualsevol.
Ja a l’estació i a l’andana veig que hi ha dos revisors “recordant” a la gent la necessitat de picar el bitllet i/o de pagar. La gent remuga i s’incomoda.

Pugem al tren. A petar. Com un dia qualsevol a aquesta hora (no sé quina hora era… massa aviat… de fet, era l’hora de sempre 😉

I allà, els revisors tornen a la càrrega, aquest cop demanant als passatgers els bitllets. Més renecs i comentaris entre dents. El noi que tinc al costat, vestit de marca de cap a peus, diu que no té el bitllet picat. Es crea llavors una situació d’aquestes de “t’he enganxat però farem veure que em crec la teva versió”. El noi se n’enpesca tres o quatre de diferents, i al final, el revisor, cansat, li ofereix una bonica disjuntiva: o baixa del tren a la propera estació, compra un bitllet, el pica i agafa el següent tren, o bé li paga una multa de 7 euros.

El noi demostra que la seva indumentària de marca, cara, no és casual i, amb cara de fàstig i mandra diu que ell no espera un altre tren i treu els 7 euros. Cinc minuts a 7 euros fan 84 euros l’hora: és un bon sou, no es pot negar.

Dedueixo que s’ha colat al tren per pura desídia. I encara segueix remugant i insultant el revisor quan aquest ha marxat per continuar la seva sociable feina.

Podem criticar la feina dels nostres gestors públics, quins impostos recapten i què en fan amb ells. Podem pensar que hi ha massa zones blaves, que el cotxe és car i que el transport públic no és una bona alternativa.

Però també crec que hauríem de tenir una mica més de coherència. 1 euro per anar a Barcelona no és tant – sí ho són tots aquests euros que el transport públic, agregadament, deixa de percebre per qui se salta les barreres. I el mateix va pels papers al terra, els cotxes a les voreres i tantes i tantes coses.

Perdoneu la moralina, és que és dilluns 😉

Al final de Marquès de Sant Morí, ja al capdavall de la Rambla de la Solidaritat, hi vaig veure això (perdoneu la qualitat de la fotografia: el telèfon no dóna per més ;)):

Si us hi fixeu bé, darrera el cotxe que hi ha en primer pla, hi ha un cotxe aparcat entre dos senyals de prohibit aparcar. Aquests dos senyals – no s’aprecia a la foto – són d’aquests que reserven el lloc per a un cotxe en concret (la matrícula apareixia als senyals) que és propietat d’una persona amb una disminució física. És a dir, el cotxe està aparcat correctament a un lloc que li han reservat expressament.

Doncs bé, mireu-vos ara la següent foto:

He marcat en blanc la porció de vorera compresa entre ambdós senyals, o el que és el mateix, l’espai que l’Ajuntament li ha deixat a aquesta persona per aparcar.
I he marcat en vermell la longitud total del cotxe. Teniu en compte que era un cotxe petit, tipus Citroën AX o Opel Corsa.
Si resteu la diferència d’espai veureu que, en total, el cotxe sobresurt de l’espai reservat en un metre aproximadament… d’un cotxe que en fa tres.
Però… algú és capaç d’aparcar un cotxe en dos metres i mig de vorera?

Problema 1: si algú aparca darrera el senyal, ben arrambadet, el cotxe no hi cap hi haurà de sobresortir més encara per davant
Problema 2: pel davant, però, hi ha un pas zebra. El cotxe a la fot l’envaïa lleugerament… però si algú li aparca al darrera… haurà d’envair el pas zebra un metre o més?

Hi ha coses que, francament, es fan difícils d’entendre 😛