Badalona bitàcola

Categoria: Badalona

  • Badalona: El millor i el pitjor (9)

    Eva Santana, Escriptora:

    Quan em sento molt sola, quan estic enfadada amb el món sencer, quan tinc un mal dia, sempre que puc, torno a Badalona. Agafo el tren i sé que, en un vint minuts justets, seré a la Rambla. Un cafè, un marlboro (el segon del parell que em permeto cada dia) i veure la gent passar. Després enfilaré el carrer de Mar, tombaré pel carrer d’en Cueta i tornem-hi. La finalitat d’això, suposo, encara que no hi hagi pensat mai detingudament fins ara, és trobar gent coneguda, gent d’un altre temps, gairebé d’una altra vida meva, quan corria tot el dia per Badalona, classe aquí, classe allà, amb els amics i amigues, i tot era molt més senzill, encara que en aquell moment no ho sabés.

    Aquesta gent que em fa recordar que, encara que a mi no m’ho sembli, segueix existint un trosset d’aquest món que enyoro i que ja no veig cada dia.

    Si tinc el dia molt torçat, però, o si no trobo la gent adequada pel carrer, aleshores hi pot més el pessimisme i només aconsegueixo veure totes aquelles cases boniques que ja no hi són, aquelles cafeteries entranyables que ja no hi són, aquella bodega entranyable que ja no hi és, aquella vida que, definitivament, ja hem perdut per sempre.

  • Badalona: El millor i el pitjor (8)

    Martí Petit, Cap de la Unitat de Relacions Internacionals. Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC):

    Em confesso badaloní d’adopció. I d’adopció recent, a més. Començo així aquestes ratlles perquè em sento com el nouvingut que comença a opinar sobre qüestions que a penes coneix.

    Dit això, vull expressar la meva immensa satisfacció de viure al microcosmos Badalona, tan lluny i tan a la vora de Barcelona. Lluny perquè a Badalona hi he trobat costums que encara perviuen “de quan la gent era bona” (per exemple, és l’única ciutat que conec on les portes del carrer es deixen obertes, “per si algú volgués entrar”). I en canvi, tan a la vora de Barcelona pel que fa al metro i, quan volen funcionar, les rodalies de RENFE.

    De tota manera, em sorprèn que les notícies publicades sobre la ciutat siguin tan persistentment negatives. Les dades de què disposa el CAC mostren que la informació televisada sobre Badalona és poc afalagadora: problemes amb la immigració, violència de gènere i altres delictes, canonades rebentades en plena sequera, etc. Quasi el 80% de les notícies dels teleinformatius de TV3 sobre Badalona (78 d’un total de 99, durant el període gener 2007 – abril 2008) contenien informació que podem qualificar de negativa.

    D’altra banda, l’Estudi sobre pluralisme territorial en els informatius de les televisions catalanes, presentat pel CAC el 15 de gener de 2008, demostra que Badalona surt infrarepresentada. També ha demostrat, a posteriori, un desinterès de Badalona i les seves autoritats en corregir aquesta llacuna i
    assolir una major i més positiva presència als mitjans. Després de la publicació de l’informe, ciutats com Terrassa i Manresa van tenir un debat públic sobre la matèria (vegeu Regió7 i Diari de Terrassa, edicions del 16 de gener de 2008). Però… i Badalona?

    En altres paraules, més enllà dels esports i de l’àmbit dels successos (puntuals, espectaculars i, per tant, mediàtics), Badalona i el seu Ajuntament no generen agenda informativa. No sembla que hi hagi una política comunicativa municipal que apunti a una determinada idea de Badalona. I això és fonamental per a la construcció d’una ciutat i la seva autoestima. L’èxit dels Jocs Olímpics va ser degut a l’organització i també a l’estratègia comunicativa. Les Olimpíades van deixar infraestructures, però també una autoestima que ha durat molts anys.

    En definitiva, crec que Badalona hauria de trobar el seu lloc sota el sol dels mèdia.

    Informe del CAC sobre pluralisme territorial en els informatius de les TV catalanes:
    http://www.cac.cat/pfw_files/cma/actuacions/Continguts/IST_1-2007.pdf

  • Badalona: El millor i el pitjor (7)

    Sara Muñoz, periodista:

    No puc amagar la meva passió per Badalona ni la meva militància badalonina, tot i que és cert que en algunes ocasions em suposa un esforç desgranar els motius que m’hi tenen enganxada. De la ciutat m’agrada la platja, la Penya, Llefià, el Teatre Zorrilla, les entitats, Sant Jeroni de la Murtra, Ca l’Arnús, les botigues… però sobretot la seva gent i la barreja de cultures i estils que la composen. M’agrada saber que formo part d’una ciutat acollidora.

    Però també hi ha elements que, sota el meu punt de vista, hem de millorar entre tots. Algunes zones segueixen massa degradades, hem de potenciar l’orgull de ciutat i hem de dotar el municipi d’elements simbòlics i de pols d’atracció. Ens cal apropar-nos més els uns als altres per trencar molts tòpics. Ens convé trepitjar aquells racons de la ciutat als que mai ens hi hem acostat. És l’única via possible per crear una sola Badalona.

  • Badalona: El millor i el pitjor (6)

    Pere Salvador, Badalona bèsties de foc:

    De Badalona m’agrada la seva gent, per que és la gent que jo conec i la dita ja diu que més val boig conegut que savi per conèixer, m’agraden les ganes que hi posem encara que siguem ben pocs, m’agrada el tarannà de poble esllanguit i xafarder, m’agrada sortir al carrer i sentir-me part del meu poble i això Badalona si que ho té, m’agrada el seu nom com resona “b a d a l o n a” i m’agrada molt estar a la vora del mar.

    No m’agrada estar tan a prop de Barcelona, això ens dóna ritme de barri i no de ciutat. No m’agrada que siguem tants vivint a la ciutat, no m’agrada que ens falti identitat com a ciutat i com a catalans, no m’agrada que tinguem tan poc de tot, que no tinguem bons equipaments i bons projectes i el que més lamento es tenir tan mals dirigents, i és que encara que sigui per gestionar misèria, no pot ser tenir tanta mala sort i que ens governi gent tan poc preparada i tan incompetent.

  • Badalona: El millor i el pitjor (5)

    Marià Isidre Escudero i Mairal, membre de la Plataforma de la desafectació del carrer Francesc Macià

    Allò que més m’agrada,

    Que arribés fins a Badalona el METRO , que ha donat una mobilitat i desplaçament molt positiu a poder arribar als destins amb rapidesa i comoditat.

    Alló que més en desagrada,

    Les nits d’oci que comencen el divendres a la nit i acaben a la matinada dels diumenges. La joventut en lloc d’aprofitar el temps el malgasta en un lliure “albedrío” que no aporta cap formació cultural i social de cara al present i al futur.

  • Badalona: El millor i el pitjor (4)

    Josep Maria Marco, professor universitari i vocalista de El Gordo de Minnesota

    BDN com a lloc especulat, on creixen noves zones de residència a les que cap polític exigeix els equipaments bàsics (recordeu la paradoxa del nou “Progrés”); on tornen a florir, en forma de pilota, temples del consum innecessari; on un equipament estrella com la Biblioteca de Can Casacuberta està infraoberta perquè no es contracta més personal…

    BDN com a lloc literari, on podem imaginar cada cop millor històries de romans, de les postguerres de Campmany i Jòdar, de revoltes populars (en forma de festes majors alternatives i de botifarrades a Can Barriga), de drames íntims durant aquests darrers dies de pluja i grisor als polits carrers buits del centre o als impossibles carrers enfangats del sud…

    Els que som nascuts i criats aquí, com ho van estar els nostres pares, els que no tenim un lloc de referència vital-familiar fora de BDN, transitem per aquest petit espai físic i imaginari on els extrems més que tocar-se s’entortolliguen per formar la pròpia matèria de la cosa.

  • Coses de l’alcalde

    Dimarts vaig assistir a la presentació del llibre de l’Andreu Mas El més vell dels desitjos. El port de Badalona. La presentació va ser força interessant, perquè els parlaments (de l’Oriol Lladó l’inici, del propi Andreu Más i de l’alcalde Jordi Serra el tancament) van ser molt interessants. Però em vull centrar ara en el parlament de l’Alcalde. Del llibre també vull parlar, però abans me l’haig de llegir 🙂

    Deia el Jordi Serra que a Badalona el port ha estat polèmic i que a Badalona sembla no poder-se fer coses “atrevides” sense que s’aixequi polèmica. Afirmava que cal ser atrevit per poder fer coses i posava dos exemples, un el nou edifici que s’ha d’aixecar a la cruïlla de la riera de Canyadó i el carrer Sant Bru, que els veïns no volen que sigui tan alt, i l’altre els dos edificis que fan ombra a l’edifici de la Caci. Em va “agradar” especialment aquest darrer exemple perquè va dir que els edificis es van haver de fer dos pisos més baixos del previst perquè “no es podien fer més alts” i que per això es va haver de deixar a la constructora que fes un afegit a cadascun dels edificis, afegit que ara ofega a l’edifici de la Caci. Com exemple no està malament, però com exemple de la incompetència municipal, que va donar permisos per construir a una alçada que, no sé perquè, no es podia.

    Però de fet, això darrer no és més que una anècdota. El més important és que no li falta raó al senyor Serra, cal ser valents per poder tirar endavant la ciutat. Però no ens equivoquem: Els ciutadans han de donar un vot de confiança a l’ajuntament, però l’ajuntament ha de comptar amb els ciutadans abans de tirar endavant grans projectes. Ser capaç d’escoltar als badalonins, d’acceptar les seves crítiques i les seves propostes i, sobre tot, d’adaptar-se a allò que pensen, és ser valent. I el nostre ajuntament, no és gens valent.

    I també va parlar de diàleg…

    A una entrevista publicada dijous a Vilaweb Badalona en Jordi Serra diu que és cert que el Port no cau simpàtic. Però el port es va fer d’esquenes als ciutadans. Com pot caure simpàtic?

    I ja acabo. Divendres 13 el semanari SÓC publicava una entrevista amb el Jordi Serra on es pot llegir:

    Per a mi és una prioritat fer reunions amb els veïns i ho faré contínuament perquè ells t’exposen la globalitat de tot el què passa.

    Doncs potser caldrà que li expliqui això als veïns de Can Solei. L’associació ha demanat en dues ocasions (al abril i al maig) per escrit tenir una reunió amb el regidor d’urbanisme (ell mateix) – una reunió, per cert, pactada al novembre – i encara està esperant una resposta. Realment l’alcalde té com a prioritat parlar amb els veïns? I dialogar? Les prioritats es demostren amb els fets. No amb les paraules.

  • Badalona: El millor i el pitjor (3)

    Mireia Prats, periodista-reportera de TV3:

    El que més m’agrada:

    El Centre i la seva identitat pròpia, la rambla a les 9 del matí quan hi passo amb bicicleta per portar la nena al cole. Saludar la gent i que et saludin. El veïnat. El comerç. L’associacionisme. Els badius. L’olor d’anís. Portar els xumets al Dimoni. Les cases amb flors a la façana. Algun raconet d’ El Dalt la Vila. I la lluita veïnal que s’hi du a terme. I poder dir cofoia, que sóc una nouvinguda més d’aquesta especialíssima ciutat, que en són 4 i no una.

    El que menys m’agrada:

    La desídia del govern municipal en alguns temes. La llarga llista d’inútils xumant de la teta consistorial. La manca de valentia per fer neteja. La brutícia a cada cantonada. Les llambordes aixecades. La mobilitat mal entesa. La contaminació acústica. Els robatoris silenciosos. I no poder dir mai que sóc d’aquí.

  • Badalona: El millor i el pitjor (2)

    Carles Sagués. President del Grup Municipal d’ICV-EUiA:

    Quan penso en Badalona o, més encara, quan parlo de Badalona, no sóc tot el neutral que hauria de ser, ho reconec, em deixo portar pels sentiments i li trobo més gràcies de les que li trobaria si no fos la meva ciutat.

    Si em poso a fer un repàs, un llistat, del que més m’agrada i del que menys, hi ha el perill que m’acabi sortint una mena de petit programa electoral, amb les reivindicacions, necessitats i propostes del que s’ha de fer i com s’ha de fer i en sembla que, ara, això no toca.

    Per tant, d’una manera global, dir que el que més m’agrada és Badalona en si, una ciutat que, malgrat els dèficits i els problemes socials (que no enumeraré), et permet relacionar-te amb la gent, geogràficament ben situada, amb mar, amb història, amb racons i espais agradables i, sobretot, que si s’actua amb bon criteri, encara té moltes possibilitats.

    La part negativa, també englobant moltes coses dins d’una, la centro en el fet que no té el pes i la influència que li correspon com a tercera ciutat de Catalunya. Aquesta incapacitat que s’ha tingut per ser present en les grans decisions, ha estat la principal causa dels dèficits que ara patim i de no haver tingut el desenvolupament, que en certs aspectes, altres ciutats sí han sofert. En tenim un bon exemple, mentre Barcelona i L’Hospitalet han transformat i integrat els seus trams d’autopista, ara que el Parlament està elaborant un Pla d’Infraestructures, la reconversió de l’autopista al seu pas per Badalona no hi apareix i el govern municipal, de moment, ni s’atreveix a plantejar-ho.

  • Badalona: El millor i el pitjor (1)

    Oriol Lladó, periodista, coordinador d’Òmnium Cultural de Badalona:

    Badalona es mou bé en els contraris, defuig les mitges tintes. Els que diuen si, ho diuen amb veu ben alta i forta, i els que diuen no, fan la viu-viu discretament, perplexos de les adhesions que la ciutat genera en alguns dels seus badalonins. És allò que diuen: o l’estimes, o l’odies. Però fins i tot entre els que l’estimen, a vegades surt l’espurna fastiguejada del que ho engegaria tot a rodar. Badalona és un pes enorme, una ombra que s’allarga, una discussió inacabable. Quant fa que parlem del port, de ca l’Arnús i de les Festes de Maig sense posar-nos d’acord? Segurament, bé que al preu d’esgotar els seus habitants, això és el que la manté viva. El xoc entre contraris, l’evident dificultat de moure’s entre les mitges tintes. Dialèctica pura. Això és Badalona. Un capítol a part.

    Però hi ha un altre joc de contraris que funciona bé a la nostra ciutat: és la complexa relació entre Badalona i Barcelona, que ens regala també un debat inabastable. Tanmateix, aquesta dialèctica… m’agrada! Els vint minuts que et porten de Plaça Catalunya a la Rambla esdevenen, en realitat, una mena de viatge en el túnel del temps. Passes sense adonar-te’n de la ciutat al poble. Del brogit del cor d’una de les capitals turístiques del món a la immensitat del cel del passeig marítim, amb el seu temps deturat. El camí es pot fer a la inversa. Això és, igualment, tota una avantatge.