Eva Santana, Escriptora:

Quan em sento molt sola, quan estic enfadada amb el món sencer, quan tinc un mal dia, sempre que puc, torno a Badalona. Agafo el tren i sé que, en un vint minuts justets, seré a la Rambla. Un cafè, un marlboro (el segon del parell que em permeto cada dia) i veure la gent passar. Després enfilaré el carrer de Mar, tombaré pel carrer d’en Cueta i tornem-hi. La finalitat d’això, suposo, encara que no hi hagi pensat mai detingudament fins ara, és trobar gent coneguda, gent d’un altre temps, gairebé d’una altra vida meva, quan corria tot el dia per Badalona, classe aquí, classe allà, amb els amics i amigues, i tot era molt més senzill, encara que en aquell moment no ho sabés.

Aquesta gent que em fa recordar que, encara que a mi no m’ho sembli, segueix existint un trosset d’aquest món que enyoro i que ja no veig cada dia.

Si tinc el dia molt torçat, però, o si no trobo la gent adequada pel carrer, aleshores hi pot més el pessimisme i només aconsegueixo veure totes aquelles cases boniques que ja no hi són, aquelles cafeteries entranyables que ja no hi són, aquella bodega entranyable que ja no hi és, aquella vida que, definitivament, ja hem perdut per sempre.